10 JULIOL 2010

El cap de setmana en què va haver la manifestació en protesta de la retallada de l'estatut i la celebració de què Espanya fos la campiona del món de futbol moltíssims catalans van sortir als carrers. Va ser un cap de setmana on a Catalunya es va veure senyera i estelada (dissabte) i bandera espanyola (diumenge).

Encara que hi va haver molta gent a la mani del dissabte i a les celebracions del diumenges jo ni vaig anar a la mani ni vaig sortir al carrer a celebrar res.

No vaig anar a la mani de dissabte perquè sabia que molta gent que tant protestava amb senyeres i estelades si jo hagués anat amb ells ensenyant la meva bandera gai m'haguessin mirat malament com dient què fa aquest maricó aquí.

Tampoc vaig anar a celebrar la victòria d'Espanya perquè a mi un esport on regna l'homofòbia no em mereix cap interès.

I llavors què vaig fer aquell cap de setmanà històric? Doncs em vaig anar a Sitges, al primer GAY PRIDE SITGES que es feia i vaig gaudir d'estar en un lloc on per ser homosexual no em discriminen.

No em penedeixo gens de no haver estat pas en aquella manifestació ni a les celebracions. El dia que hi hagi jugadors homosexuals declarats als equips de primera divesió i el dia que sigui igual de fàcil trobar una esteleda en qualsevol balcó de Catalunya que una bandera gai llavors potser canviaré d'opinió.





Quan vaig tornar a el dissabte el tren estava ple de gent. Bastants dels que anaven al tren tenien relació amb la mani i portaven l'estelada. Si jo hagués fet com ells i al mig del tren m'hagués posat amb la meva bandera gai hagués reaccionat la gent del tren tan bé com ho feien amb la gent de la mani de la que tant parla Artur Mas?

Mentrestant al món l'esport reina sigui un esport homòfob i mentre tots aquells que estimen tant Catalunya no tinguin en compte la Catalunya homosexual (perquè els homosexuals no podem viure a tot Catalunya amb la mateixa confiança i seguretat que al centre de Barcelona o Sitges? Que els catalans homosexuals som catalans de segona classe?) ... doncs bé mentre aquestes injustícies passen em seguiré sentint com una papallona en un corral ple de galls. I no voldré saber, evidentment res d'aquells galls, groguencs i vermellencs,amb moltes o poques ratlles. Tant se me'n fot!